“A Barcelona, els primers xocs es produïren a les cinc del matí del dia 19, diumenge. A les vuit vaig sortir de casa cap a l’emissora, on regnava el més gran desconcert. Pels carrers, només es veien els obrers que es dirigien precipitadament cap als seus sindicats o partits per demanar armes i incorporar-se a la lluita (…)
El mateix dia 18, la Junta Directiva de Ràdio Associació, en veure el caire que prenien els esdeveniments, havia demanat protecció armada a la Generalitat, però cap mesura no es féu efectiva, i els membres d’aquella Junta abandonaren l’emissora hores abans que la sublevació comencés a Barcelona. Els tècnics i locutors de la ràdio, el cap d’emissions Amadeu Serch, i el seu adjunt, Carles Sala, no sabíem quines iniciatives prendre, mentre les crides de la Generalitat i dels caps més destacats dels partits i sindicats se succeïen perquè el poble es lliurés a la lluita. A les onze del matí, veient com els hospitals s’omplien de ferits i no hi havia prou sang, s’efectuaven crides des de les emissores perquè els donants anessin als centres hospitalaris. També des dels nostres micròfons vam començar a radiar missatges destinats a tranquil·litzar els familiars que la guerra havia separat en un o altre bàndol, però aviat ens adonarem que moltes d’aquelles comunicacions, redactades en termes una mica absurds, eren missatges que servien a l’espionatge de l’Espanya dita “nacional”. Per aquest motiu, la Conselleria de Guerra prohibí les transmissions no degudament autoritzades.”
