El mes de febrer de 1924, una comissió formada per Noble, Rifà, Huet, Villaverde i Guillén, s’encarrega d’elaborar la sol·licitud per obtenir una llicència d’emissora que es presenta a la Dirección General de Telégrafos. Rifà es desplaça fins a Anvers per comprar la primera emissora d’Espanya i la tercera d’Europa. L’aparell és de la casa Teléfonos Bell.
Comencen a fer-se proves d’emissió el 10 d’octubre. La llicència es concedeix el 12 de novembre i dos dies després, el 14, s’inaugura oficialment l’emissora propietat de L’ANR, RÀDIO BARCELONA EAJ 1 amb un discurs de l’alcalde de Barcelona, baró de Viver, la primera locució retransmesa per ràdio.
A Barcelona hi havia en aquells moments 60.000 radiooients, dels quals només 1.000 eren socis de l’ANR i aportaven una quota mensual de 5 pessetes. Aquesta era l’única font d’ingressos de l’ANR per fer funcionar l’emissora i no n’hi havia prou. S’insistia als radiooients, que no eren socis de l’ANR i es beneficiaven de les retransmissions sense pagar les quotes, a associar-se. Aquests eren els primers a criticar la programació o qualsevol anomalia tècnica, sense comprendre que amb la seva aportació, les millores tècniques i de programació arribarien abans. En un dels seus articles, Eduard Rifà cita com a exemple la British Broadcasting de Londres, emissora modèlica gràcies al suport del seu milió de socis.
El febrer de 1925 es proposen unes quotes de caràcter voluntari a 3 pessetes. per als qui vulguin col·laborar i que considerin la xifra de 5 pessetes. que paguen els socis protectors massa elevada. També s’emeten uns segells d’una pesseta que es poden adquirir en establiments autoritzats.
En aquells moments, la programació de l’emissora Ràdio Barcelona retransmetia essencialment concerts. Així com el Gran Teatre del Liceu de seguida els va facilitar les coses per tal de retransmetre les òperes que s’hi representaven—veient els avantatges de difusió que això li proporcionaria—, els altres teatres de Barcelona van fer front comú per tal de no permetre a l’ANR que interferís en les seves programacions. Rifà els cridava l’atenció en el seu article “Els empresaris de Teatre contra Ràdio Barcelona”:
“Aquelles entitats que tenen per missió el foment de la cultura musical a la nostra terra cal que es repensin, que no els està gens bé d’anar de bracet amb certs elements enemics de Ràdio Barcelona ni associar-se a l’obra anticultural que aquests elements porten a terme en combatre la Radiotelefonia. La cultura musical no és, ni ha estat mai, ni ha d’ésser, patrimoni exclusiu d’una entitat determinada ni de cap organisme. La música ha d’ésser patrimoni del poble. I com més la cultura musical li arribi i més es popularitzi, més gran serà l’obra per la qual havem de treballar tots”. (La Publicitat, 15-3-1925)
A tots aquests problemes, s’afegeix l’aparició, el juny de 1925, de Radio Catalana que, juntament amb alguna altra emissora, interferia contínuament les emissions de Radio Barcelona EAJ1. A Madrid neix Unión Radio amb el suport d’un grup financer solvent, que mica en mica voldrà apropiar-se de totes les ràdios d’altres províncies.
Aquesta nova emissora, tenia un abast entre 80 i 100 km. Es volia acabar amb les lamentacions dels pobles i ciutats d’arreu de Catalunya que no rebien bé les emissions de Ràdio Barcelona. Es convocà un concurs per tal de trobar un aparell selectiu d’ones radiofòniques i que afavorís l’eliminació de les interferències d’unes emissores damunt les altres. En ser la ràdio un aparell nou i del qual no se’n disposava molta informació, l’ANR hagué de dur a terme una tasca pedagògica sobre aquest invent tan estrany per a molts. Moltes cases de venda d’aparells de radiotelefonia havien fet passar per bons receptors que no ho eren, produint les consegüents molèsties per al radiooient que no escoltava bé la programació i que s’indignava amb l’ANR donant-li la culpa. L’ANR, decideix crear un laboratori i un consultori per tal que la gent pugui preguntar tot allò que vulgui i informar-se sobre quins són els millors aparells. A més, estampa un segell de garantia als que tenen més bon rendiment. La lluita per tirar endavant l’emissora és constant, i el 1926 comencen converses amb Unión Radio Madrid, sota l’amenaça per part de la dictadura que o es posen d’acord o es crea a Barcelona una emissora nova que farà la competència a Ràdio Barcelona. Llorens, Rifà i Saint Noble són retinguts 48 hores a la Dirección General de Seguridad de Madrid del Ministre Martinez Anido fins que trobin una fòrmula de fusió amb Unión Ràdio, que entra en l’accionariat de Ràdio Barcelona.
Són dos models diferents. Així com per l’ANR la ràdio era el mitjà ideal per difondre la cultura i donar serveis a llocs remots (el món rural), per URM la ràdio era una activitat comercial, un negoci amb unes grans possibilitats d’expansió. Així doncs, no trigarien a arribar les discòrdies.
L’ANR manté en un principi la independència en la confecció de programes i els diners dels associats es destinen a cobrir les despeses dels concerts, les oficines i personal que depenen de l’Associació. Però a molts socis no els agrada això de dependre d’una empresa centralista i es donen de baixa.
L’ANR, superant una vegada i una altra els obstacles que van sorgint, no deixa de treballar per la ràdio. El 4 de febrer de 1927 s’inaugura el Servei Meteorològic per ràdio, proposat pel pare Manuel Cazador, de la Sagrada Família del col·legi d’orfes de Sant Julià de Vilatorta, gran apassionat de la meteorologia i de la ràdio, i per Josep Pratdesaba, astrònom de Vic. Es crea el Quintet Ràdio Barcelona. S’organitzen actes arreu de Catalunya per captar més socis i difondre la ràdio. Es fan cicles de conferències “que prepararan al radiotècnic pràctic per després inculcar-li les teories científiques necessàries”. Creen la radiobeneficència a proposta dels Oblats de Sant Benet. Es radien concerts de la Banda Municipal de Barcelona, l’Orfeó Català, l’Orquestra Pau Casals, òpera des del Gran Teatre del Liceu; els exercicis del Pare Vallet; campanya pel bon mot amb Ivon l’Escop; conferències de literatura catalana a càrrec d’Adrià Gual; dissertacions folklòriques d’Aureli Campmany; emissions de cursos d’idiomes i radiopedagogia i les cotitzacions a borsa dels cotons, sucres i cafès… Adquireixen uns locals per fer-hi la Biblioteca del Aficionado. Es substitueix l’emissora de 2’5 quilovats per una de 10 quilovats en antena de la casa Standard Eléctrica.
A l’abril de 1929 es nomena sots-director de Unión Radio Barcelona a Joaquim Sànchez i Cordovès, jove enginyer que havia ocupat fins aleshores el càrrec de Director Tècnic i que dirigeix el Laboratori de RB juntament amb el Dr. Baltà i Elies i el Dr. García Banús, catedràtic de Química Orgànica de la Universitat de Barcelona. Sánchez i Cordovès millora l’emissió i elimina els sorolls estàtics, obtenint uns resultats superiors als que la pròpia casa fabricant esperava, aconseguint un funcionament més econòmic, doblant la potència i la fa emetre 16 hores seguides.
Poc abans, i arran de les contínues inversions que l’ANR anava fent, els problemes econòmics s’havien agreujat i s’havia produït una guerra bruta per part d’Unión Ràdio Madrid per apropiar-se definitivament de l’emissora catalana. Escorcolls, calúmnies, seguiments policials i un llarg etcètera van haver de patir els components de la Junta, fins que l’agost de 1929 separen definitivament els seus camins amb Unión Ràdio. Noble, Llorens i Rifà continuen a l’Associació Nacional de Radiodifusió (ANR). A Madrid els acusen d’estafa, però després d’un pleit de 2 anys, guanyen els catalans. L’entitat tenia 11.000 socis radiooients catalans que pagaven de 3 a 5 pessetes cada mes i Unión Radio no se’n va poder apropiar.
Unión Radio Madrid vol que desaparegui l’ANR ja que en no disposar d’emissora ja no tenia sentit. Però l’ANR era l’associació de radiooients més important de l’Estat Espanyol i així ho havia demostrat la Junta Técnica e Inspectora de Radiocomunicación que els nomena els seus assessors en matèria radiofònica per Real Decret núm. 1712 del 26-VII-1929.
L’ANR ho té clar. Se’ls ha privat de l’emissora “per propagar els seus ideals de cultura, d’art i beneficència i se’ls ha volgut desproveir dels seus ingressos”. Per sort, això darrer no ha estat possible i l’ANR ha de continuar treballant per sol·licitar una nova emissora i per expansionar l’ideal de cultura, tècnic, artístic i benèfic; organitzar cursos de ràdiotècnica; ampliar la biblioteca; continuar amb les conferències; completar la radiopedagogia; abonar les quotes a la Compañía Monopolizadora de la radio en España; publicar els estats de comptes; crear una borsa de treball radiada. Els associats nomenaran els delegats que els representaran pel nomenament de les Juntes Directives.
El 20 de novembre de 1929, la Junta Tècnica acaba el monopoli de l’Unión Ràdio Madrid, un grup que havia anat absorbint a més de l’emissora de l’ANR, les emissores de Sevilla, San Sebastián, Madrid i les de Càdiz, Bilbao i Salamanca .
A l’ANR se li concedeix una emissora en ona curta (EAR 157) -que emetia en una ona de 45 metres els dilluns, dimecres i divendres no festius de 21’30 a 23’30 h radiant un noticiari de l’Associació-, i una en ona mitja que seria l’EAJ-15. El president de l’Associació, Joan Sabat i Valverde, convoca una Assemblea General Extraordinària on, a més de donar aquesta notícia, manifesta el desig de ser emissores de caràcter cultural i sense publicitat i sol·licita una subscripció popular per tal d’adquirir l’estació d’ona mitja de 500 watts que subministraria la casa francesa Kraemer.
L’emissora d’ona curta va ser muntada gràcies als membres de la Junta Lagoma, Vidal Prat, Morros, Eudald Aymerich i Vicente Guiñau, que alhora cedeix un edifici per muntar l’emissora d’ona normal. El 19 d’abril de 1930, comença a radiar la nova emissora: RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA EAJ15 (RAC), però només pot emetre 3’5 hores diàries: d’11’30 a 13h i de 15 a 17h., moments de poca audiència i sotmesa a cancel·lació “cuando la Dirección General lo considere oportuno”.
El 14 d’abril de 1931, Francesc Macià proclama la República i l’endemà dóna plena llibertat d’emissió a la RAC, que a la vegada posa l’emissora a disposició del Govern de Catalunya. El decret que així ho estableix porta la seva signatura com a “president de la República Catalana”.
El 21 de maig de 1932, Pau Abad, un dels components del grup d’investigadors que treballaven per a la RAC, entre els quals també s’hi trobaven Enric Calvet, Vicente Guiñau i Homer Texidó, aconsegueix emetre la primera fotografia a través de la ràdio. Només l’enginyer francés Élouard Bèlin havia aconseguit una cosa semblant el 1917 amb el seu belinògraf, un aparell que permetia la transmissió d’imatges per cable. Pau Abad ho perfeccionà després de 10 anys d’estudi amb un aparell emissor on una cèl·lula fotoelèctrica llegia la imatge a transmetre i la transformava en impulsos elèctrics que viatjaven a través de les ones de ràdio arribant a un aparell receptor que reproduïa la imatge original. Eren les primeres proves del fax que precedien a les primeres de la televisió.
El 29 de gener de 1933, en Assemblea, l’Associació Nacional de Radiodifusió canvia el nom pel de Ràdio Associació de Catalunya que al desembre passa de Societat Civil a Societat Cooperativa.També el 1933 l’entitat inaugura Ràdio Girona EAJ38 i els nous estudis a la Rambla de Barcelona. El 1934 inauguren Ràdio Lleida EAJ42.
El 1935 la RACsc, edita el diari de tarda “L’Instant”. Comença a ser un grup multimèdia.
Durant la guerra civil es converteix en la ràdio que emet les proclames des del front o per al front, avisos de bombardeig, missatges tranquil·litzadors o mobilitzadors.
Finalment, el 26 de gener de 1939 és ocupada per les forces franquistes, i es converteix en Cooperativa Radio España.
A partir d’aleshores, i durant tota la dictadura, la llengua catalana es prohibeix i és obligatori connectar amb els informatius de Radio Nacional de España (RNE), creada per Franco.
El 8 d’abril de 1941, el règim franquista procedeix a la liquidació de la cooperativa, i ho notifica per escrit als socis de la RAC on s’al·lega que la liquidació ha estat acordada en una assemblea general extraordinària—de la qual els socis no en saben res—i segons el que s’estableix en l’article 43 dels estatuts. Però l’article 43 no diu res de la dissolució de la cooperativa i sí ho fa el 38, on s’estableix que cal l’acord de les tres quartes parts dels socis al corrent de pagament per tal de poder dissoldre la societat. Així doncs, el 7 d’agost de 1941, la cooperativa es transforma en Societat Anònima i passa a dir-se Radio España Barcelona. La nova societat es forma amb un capital de 600.000 pessetes. (6.500 accions nominals a 50 pessetes; 550 accions de 200 pessetes i 330 accions de 500 pessetes.) A uns quants antics socis se’ls fa arribar unes accions de 50 pessetes de la nova S.A., però no se’ls permet assistir a les assemblees si no disposen de més de 500 pessetes en accions. El gruix més important d’accions queda en mans dels qui l’ocuparen el 25 de gener de 1939.
La S.E.R. (Sociedad Española de Radiodifusión) compra les accions. El 44% les cedeix a un banquer (Ramon Rato); un 12% queden en mans d’una de les persones que va dissoldre la cooperativa (Gonçal Serraclara) i el 44% restant se’l queda la SER (Eugenio Fontan i Ramon Varela).
Pocs mesos després de la mort de Franco, comença el camí per recuperar Ràdio Associació de Catalunya (RAC) . En un homenatge a la locutora Rosalia Rovira i Duart, celebrat el desembre de 1976 a l’Hotel Orient, la gent allí reunida senten la necessitat de recuperar per a Catalunya la seva emissora de ràdio. Rosalia Rovira és la primera locutora i veu principal d’EAJ15-Ràdio Associació i és qui està en antena quan les tropes franquistes entren a l’emissora, patint greus conseqüències i represàlies personals per aquest fet i la seva militància.
Així, doncs, es crea un comitè cívic amb la finalitat de començar a caminar en direcció a la recuperació de la RAC. Salvador Jordà i Olario presideix aquest comitè.
El 1977, es celebra el Congrés de Cultura Catalana on es dóna suport a la recuperació del patrimoni perdut durant la guerra civil i la dictadura, i on es recull la petició dels antics membres de la RAC per recuperar l’emissora catalana.
El 1980, es constitueix novament Ràdio Associació de Catalunya, amb 2 finalitats principals:
1.- Constituir una Societat Cooperativa que permetés sol·licitar a les autoritats del país una llicència en FM per poder tornar a emetre.
2.- Tenir personalitat jurídica per poder intentar la recuperació del patrimoni espoliat el 1939.
El 20 de juny d’aquest any, s’escull un Consell Rector que nomena una comissió per realitzar els tràmits per obtenir la llicència.
El 25 de gener de 1982, Teodor Garriga, custodi de la marca RAC i de moltes gravacions dels dirigents polítics catalans durant la guerra civil i la dictadura, cedeix mitjançant acta notarial l’explotació de la marca al president del Consell Rector de la RAC.
Del 27 de setembre al 4 d’octubre del mateix any es realitzen un seguit de proves d’emissió des del Gran Hotel Florida del Tibidabo, de les 7 a les 9 del vespre, amb l’objectiu d’accelerar la recuperació de l’emissora. La primera veu que torna a dir per antena el nom de Ràdio Associació de Catalunya és la locutora Pepa Palau.
En acord del 24 de maig de 1983, el Consell Rector decideix cedir l’emissora a la Generalitat. Així, el 7 de juny, Lluís Prenafeta com a representant de la Generalitat i Teodor Garriga, Ignasi Ponti i Jaume Biosca com a representants de la RACsccl, signen la cessió de la llicència.
El 1988, el Consell Executiu, prorroga 10 anys més l’explotació de l’emissora a la RACsccl.
El 17 d’octubre de 1998 s’acaba la concessió de la freqüència i la RAC vol sol·licitar una pròrroga per 10 anys més, però a la legislació vigent ja no es renoven automàticament les concessions, sinó que es cancel·len i les corresponents freqüències surten a concurs públic i d’àmbit exclusivament privat. En no tenir la RAC prou capacitat econòmica per dur a terme l’explotació de l’emissora i per tal d’assegurar la continuïtat de la concessió, en Assemblea del 28 de juliol de 1998, s’accepta l’oferta de col·laboració amb una empresa de ràdio lligada al Grup Godó: RadioCat. S’acorda que la RAC, com a titular de la concessió, cogestionarà l’explotació FM 105 conjuntament amb RadioCat; el català serà l’idioma a utilitzar en les dues emissores que es crearan (la continuïtat de RAC 105 i una nova de tipus convencional RAC1). També s’incorporen dos delegats de la RAC al Consell d’Administració de RadioCat.
La nova emissora passa a dir-se RAC1 i s’inaugura el 2 de maig de 2000. Pot escoltar-se a les següents freqüències (FM):
Barcelona 87.7
Tarragona 99.2
Lleida 90.5
Girona 100.1
Sitges-Garraf 94.1
L’any abans, el 1999, Ràdio Associació de Catalunya obté el Premi Nacional de Ràdio de la Generalitat de Catalunya dins el marc de la commemoració dels 75 anys de la ràdio i la Federació de Cooperatives de Serveis li atorga el premi a la Cooperativa més destacada. El setembre de 2000 se li concedeix la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
L’any 2001, l’entitat inicia el projecte dels Premis Ràdio Associació. En les edicions del 2005 i 2006, la gala dels premis va acompanyada de la celebració del Dia de la Ràdio.
